Més que una professió

Arturo Pérez-Reverte

Territorio comanche pot semblar, a primer cop d’ull, un relat d’aventures bèl·liques fruit de la imaginació del seu autor. Però res més allunyat de la realitat, en aquest llibre s’hi relaten les experiències del seu autor, Arturo Pérez-Reverte, dins de diferents guerres. Pérez-Reverte va treballar durant molts anys com a corresponsal de guerra, abans d’escriure novel·les d’èxit com La tabla de Flandes.

 Aquest llibre mostra la crueltat de la guerra vista des de dins mateix, ja que està narrada per un periodista, i explicada des d’una perspectiva realista, a la vegada que irònica i amb humor.

L’expressió “territorio comanche” que dóna nom al llibre fa referència a aquell territori de les zones en guerra on més val no ficar-hi els peus. En totes les guerres hi és present aquest “territorio comanche”. Quan algú hi està, corre el risc de sortir-ne malparat, tal i com ens diu Pérez-Reverte el «Territorio comanche es allí donde (...) no ves los fusiles, pero los fusiles sí te ven a tí.» Però els periodistes i corresponsals de guerra ho tenen assumit i s’exposen al perill per realitzar la seva tasca. Això demostra que la feina del periodista no és només el treball amb el qual un es guanya la vida, sinó que va més enllà. És una manera de viure; en aquest llibre s’aprecia la idea de que tu no fas de periodista sinó que ets periodista.

Un dels personatges que apareixen en el llibre, Márquez, representa clarament aquesta idea. Ell és un exemple de persona que gaudeix amb l’ofici de periodista. A l’hora de gravar un moment de la guerra, no s’ho pren com una qüestió de feina sinó que és més aviat un repte personal. Per ell és com una necessitat ja que, com s’explica en el llibre, «después le daba igual que la imagen se emitiera o no, porque el suyo era el simple impulso de cazador: lo que necesitaba era tenerlo.»

La feina del corresponsal de guerra és sacrificada i difícil. Per gravar una escena del conflicte en concret, cal ser-hi present en el moment adequat. Però moltes vegades es dóna la Llei de Murphy; aquesta afirma que, quan una cosa va malament, encara n’hi anirà més.

Sembla que en aquest ofici també s’ha de tenir una especial habilitat per intuir els esdeveniments. Quan es vol gravar una escena espectacular, com ara l’explosió d’un pont, el corresponsal no pot saber en quin moment passarà i ha de recórrer al seu instint. A més, no sempre un té la càmera preparada, i aquí és on apareix Murphy. Cal afegir també que tot això s’ha de fer vigilant de no posar en perill la pròpia integritat física.

Resulta curiós la classificació que Pérez-Reverte fa de les maneres de morir en una guerra. Una és el factor sort: quan toca, toca. L’altra és quan un periodista porta poc temps en la guerra i no ha tingut temps d’aprendre els trucs. Com a última possibilitat tenim la llei de probabilitats: al cap d’un cert temps, arriba la teva hora. Aquesta és la més freqüent. Segons el llibre, els periodistes no creuen en la mala sort, sinó en les probabilitats. Aquesta anàlisi que fa l’autor és una manera més que tenim per aprendre de l’experiència d’un corresponsal de guerra veterà.

Un altre aspecte a destacar d’aquest llibre és el fet que un dels personatges és feliç fent de periodista a la guerra. Sembla estrany que en un escenari de misèria i desgràcia, algú pugui sentir alguna cosa que no sigui un sentiment de buidor i tristesa. Aquest és el cas del personatge anteriorment esmentat. Però el que deu sentir aquest personatge és més una qüestió de sentir-se útil i plenament realitzat. És aquest el motiu pel qual una persona podria moure’s en aquest entorn, el fet de sentir que la seva feina té un motiu i que compleix el seu objectiu.

Pérez-Reverte explica les coses de manera molt entenedora, sense ornaments, les explica tal i com són. És per això que llegir el llibre resulta una mica brusc i dur, tot i que també relata algunes coses amb humor. No obstant, fa reflexionar sobre el que són les guerres. Percebem les penúries per les que passen les víctimes civils de la guerra, en aquest cas dels Balcans, però també en la resta de conflictes; a més de fer-nos veure les dificultats amb què es troben els periodistes en els conflictes. Et mostra el món complex que hi ha darrere de cada notícia que els espectadors veiem tranquil·lament asseguts.