Rússia és l’escollida per a organitzar la Copa Mundial de la FIFA 2018

La proposta russa desbanca a la candidatura conjunta d’Espanya-Portugal 

Rússia és l’escollida per a organitzar la Copa Mundial de la FIFA 2018, segons ha anunciat avui a Zúrich el president de la FIFA Joseph Blatter.

Joseph Blatter anunciant la seu escollida pel Mundial 2018

La guanyadora s’ha acabat imposant a les dues candidatures conjuntes, Espanya-Portugal i Bèlgica-Holanda, i a Anglaterra. La primera candidatura eliminada ha estat Anglaterra, que tenia el suport del Primer Ministre britànic, David Cameron, del futbolista anglès David Beckham i del príncep Guillem. Rússia i la candidatura ibèrica han estat les més votades pel Comitè Executiu de la FIFA, amb 9 i 7 vots, respectivament. Finalment, a la segona ronda, els russos han obtingut la majoria absoluta, amb 13 vots, per davant dels 7 vots d’Espanya-Portugal i els 2 d’Holanda-Bèlgica.

La candidatura russa comptava amb un fort suport dins del Comitè Executiu de la FIFA i estava recolzada pel futbolista rus Andrey Arshavin, la top-model Natalia Vodianova i el propietari del Chelsea FC, el rus Roman Abramovich. El president de Rússia, Vladimir Putin, era l’únic cap d’estat que no ha estat present a la cerimònia. Tot i així, Putin ha afirmat que assistirà a Zúrich més tard per a donar les gràcies.

Un dels punts que jugaven a favor de la candidatura de Rússia és el fet que no havia acollit cap Copa Mundial de la FIFA anteriorment. A més, serà la primera vegada que un estat d’Europa de l’Est sigui seu d’un Mundial.

Ángel María Villar defensant la candidatura ibèrica

“Em dol especialment pel nostre president”, ha afirmat l’ex-futbolista Fernando Hierro, en referència a Ángel María Villar, vicepresident de la FIFA i principal promotor de la candidatura ibèrica. Espanya-Portugal s’ha quedat a les portes d’aconseguir el Mundial, tot i que comptava amb punts a favor, com el fet que ja disposés d’infraestructures i hotels. “La diferència és que Espanya i Portugal ja podrien acollir uns mundials en aquest mateix moment”, explicava el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, abans de conèixer els resultats.

D’altra banda, la FIFA també anunciava avui la seu pel Mundial de l’any 2022. En aquest cas ha estat Qatar el país escollit. Aquesta elecció fa que, per primera vegada, un esdeveniment esportiu d’aquestes característiques se celebri a l’Orient Mitjà.  

Podeu veure el vídeo de presentació de la candidatura russa aquí

Més que una professió

Arturo Pérez-Reverte

Territorio comanche pot semblar, a primer cop d’ull, un relat d’aventures bèl·liques fruit de la imaginació del seu autor. Però res més allunyat de la realitat, en aquest llibre s’hi relaten les experiències del seu autor, Arturo Pérez-Reverte, dins de diferents guerres. Pérez-Reverte va treballar durant molts anys com a corresponsal de guerra, abans d’escriure novel·les d’èxit com La tabla de Flandes.

 Aquest llibre mostra la crueltat de la guerra vista des de dins mateix, ja que està narrada per un periodista, i explicada des d’una perspectiva realista, a la vegada que irònica i amb humor.

L’expressió “territorio comanche” que dóna nom al llibre fa referència a aquell territori de les zones en guerra on més val no ficar-hi els peus. En totes les guerres hi és present aquest “territorio comanche”. Quan algú hi està, corre el risc de sortir-ne malparat, tal i com ens diu Pérez-Reverte el «Territorio comanche es allí donde (...) no ves los fusiles, pero los fusiles sí te ven a tí.» Però els periodistes i corresponsals de guerra ho tenen assumit i s’exposen al perill per realitzar la seva tasca. Això demostra que la feina del periodista no és només el treball amb el qual un es guanya la vida, sinó que va més enllà. És una manera de viure; en aquest llibre s’aprecia la idea de que tu no fas de periodista sinó que ets periodista.

Un dels personatges que apareixen en el llibre, Márquez, representa clarament aquesta idea. Ell és un exemple de persona que gaudeix amb l’ofici de periodista. A l’hora de gravar un moment de la guerra, no s’ho pren com una qüestió de feina sinó que és més aviat un repte personal. Per ell és com una necessitat ja que, com s’explica en el llibre, «después le daba igual que la imagen se emitiera o no, porque el suyo era el simple impulso de cazador: lo que necesitaba era tenerlo.»

La feina del corresponsal de guerra és sacrificada i difícil. Per gravar una escena del conflicte en concret, cal ser-hi present en el moment adequat. Però moltes vegades es dóna la Llei de Murphy; aquesta afirma que, quan una cosa va malament, encara n’hi anirà més.

Sembla que en aquest ofici també s’ha de tenir una especial habilitat per intuir els esdeveniments. Quan es vol gravar una escena espectacular, com ara l’explosió d’un pont, el corresponsal no pot saber en quin moment passarà i ha de recórrer al seu instint. A més, no sempre un té la càmera preparada, i aquí és on apareix Murphy. Cal afegir també que tot això s’ha de fer vigilant de no posar en perill la pròpia integritat física.

Resulta curiós la classificació que Pérez-Reverte fa de les maneres de morir en una guerra. Una és el factor sort: quan toca, toca. L’altra és quan un periodista porta poc temps en la guerra i no ha tingut temps d’aprendre els trucs. Com a última possibilitat tenim la llei de probabilitats: al cap d’un cert temps, arriba la teva hora. Aquesta és la més freqüent. Segons el llibre, els periodistes no creuen en la mala sort, sinó en les probabilitats. Aquesta anàlisi que fa l’autor és una manera més que tenim per aprendre de l’experiència d’un corresponsal de guerra veterà.

Un altre aspecte a destacar d’aquest llibre és el fet que un dels personatges és feliç fent de periodista a la guerra. Sembla estrany que en un escenari de misèria i desgràcia, algú pugui sentir alguna cosa que no sigui un sentiment de buidor i tristesa. Aquest és el cas del personatge anteriorment esmentat. Però el que deu sentir aquest personatge és més una qüestió de sentir-se útil i plenament realitzat. És aquest el motiu pel qual una persona podria moure’s en aquest entorn, el fet de sentir que la seva feina té un motiu i que compleix el seu objectiu.

Pérez-Reverte explica les coses de manera molt entenedora, sense ornaments, les explica tal i com són. És per això que llegir el llibre resulta una mica brusc i dur, tot i que també relata algunes coses amb humor. No obstant, fa reflexionar sobre el que són les guerres. Percebem les penúries per les que passen les víctimes civils de la guerra, en aquest cas dels Balcans, però també en la resta de conflictes; a més de fer-nos veure les dificultats amb què es troben els periodistes en els conflictes. Et mostra el món complex que hi ha darrere de cada notícia que els espectadors veiem tranquil·lament asseguts.

El 29-S a Santa Perpètua de Mogoda

El dia de vaga a Santa Perpètua de Mogoda va arrencar a primera hora del matí, moment en el qual molts dels camions que es dediquen al transport de mercaderies van trobar-se l’entrada al CIM Vallès, centre logístic de mercaderies, bloquejada pels piquets dels sindicats de la UGT i CCOO.

Els piquets dels sindicats es trobaven al CIM Vallès des de les 12 de la nit i van començar a bloquejar-ne l’accés. En les primeres hores del matí, els camions de mercaderies no van poder accedir al CIM a causa del bloqueig dels piquets i es van començar a acumular fins que, de tant en tant, els piquets en deixaven passar uns quants, acord al qual havien arribat amb la policia. Tret d’aquestes hores, l’activitat dins el CIM va ser inexistent. Els camions que habitualment circulen dins del centre logístic, i les empreses que operen en aquest centre no van dur a terme la seva tasca. Això oferia la inusual imatge d’un CIM molt parat i desert.

“Estamos aquí como gilipollas” es lamentava un dels piquets de la UGT que es trobava vigilant l’entrada al CIM Vallès per la carretera de Caldes. El motiu d’aquesta afirmació es devia a què els piquets només havien bloquejat una de les entrades del CIM, cosa que va fer que algun dels camions poguessin accedir al centre a través de l’altre entrada, d’hora al matí.

A mesura que el dia passava, els piquets van desplaçar-se cap a dins del poble; mentre dos o tres d’ells continuaven en un dels accessos al CIM. Dos dels piquets explicaven que es quedarien allà fins les 6 o 7 de la tarda, hora en què no hi ha activitat.

Un grup de piquets davant del Banc de Sabadell

Dins el poble, l’aparença era la d’un dia festiu amb la diferència que les botigues tancaven i obrien per temor als piquets. "Des de les 9.30 del matí, els piquets han passat tres vegades i hem tancat abans que arribessin. A la tarda ja no obrirem" comentava una de les comerciants que havia sortit al carrer a veure què feien els manifestants. Cal destacar que algun comerç i un dels bancs del poble van resistir-se a tancar, el que va fer que els piquets actuessin més bruscament que en els altres casos.

La jornada de vaga va acabar a primeres hores de la tarda. Moltes de les botigues van tornar a obrir i es va restablir la normalitat.