"Intocable": l'alegria de viure

Divertida, alegre i lluminosa. Aquests són els adjectius que definirien la pel·lícula Intocable malgrat que pugui semblar una contradicció si tenim en compte el tema que aborda el film.

Un èxit en taquilla a diversos països | Font: elmulticine.com

La història, des del punt de vista de la trama, és senzilla ja que es limita a narrar el dia a dia d’en Philippe, un home tetraplègic de mitjana edat, amb un alt nivell de vida, i del jove que té cura d’ell, en Driss. Aquest últim és un noi de raça negra provinent dels suburbis de París que acaba de sortir de la presó, després de sis mesos. 

Els dos protagonistes de la pel·lícula provenen de mons completament oposats. No obstant això, la relació que es crea entre ells dos és la de complementarietat, de manera que Philippe depèn totalment del jove Driss en la seva vida diària i és ajudat per ell, però també el noi rep ajuda de l’home en el sentit que adquireix altres coneixements, més amplitud de mires, i revisa els seus principis ètics, els quals fins aquell moment no tenien una presència gaire constant en la vida de Driss.  

És una pel·lícula que té molts moments que fan riure i que provoquen les rialles de bona part dels espectadors. Parlem de situacions tractades amb humor, que treuen importància al fet de ser discapacitat. El film té un enfocament no tant des de la perspectiva dels impediments i la tristesa que pot patir una persona que no té mobilitat del coll cap avall, sinó que busca les altres coses que pot fer per viure la vida, malgrat la seva discapacitat. En aquest sentit, la història es diferencia de la del film Mar Adentro, encara que les dues pel·lícules tinguin com a protagonista una persona tetraplègica. A Intocable, un film basat en fets reals, el nostre protagonista retrobarà la il·lusió per la vida gràcies al seu alegre cuidador. 

Omar Sy i François Cluzet protagonitzen el film | Font: fotogramas.es

D’altra banda, centrant-nos en la música del film, cal dir que la música clàssica hi té un paper força predominant, ja que és l’estil que li agrada a Philippe, i per això hi ha escenes on apareixen peces com ara un fragment de les “Quatre estacions”, de Vivaldi. A la vegada, en una d’aquestes escenes, compartint protagonisme amb la música clàssica, la situació portarà a què el jove Driss ens regali un festiu número musical amb una cançó dels Earth, Wind & Fire.

En resum, Intocable és una pel·lícula molt recomanable per veure. Com ja he dit, és una història alegre que provoca que un surti del cinema de bon humor i amb un somriure als llavis.

Il·lusió per ser periodista

Contemplo el Floquet de Neu animat que apareix en portada a la revista Decine i sento que aquesta publicació és la prova que demostra que ahir vaig fer alguna cosa que realment val la pena. Potser no té molta importància per qualsevol altre que llegeixi aquestes línies, però per mi té molt de valor. Per què dic això? Doncs perquè un cop vaig arribar a casa i vaig reflexionar pausadament sobre el dia viscut, que havia estat prou intens, em notava contenta i animada ja que aquell dia m’havia sentit una periodista de debò. 

El "Floquet de Neu" surt a la  portada de la revista
Font: www.floquetdeneulapelicula.com

No és la primera vegada, ni serà la última, en què he anat a fer una entrevista, sola o amb altres companys. En aquesta ocasió, la entrevista ha sigut a la productora Utopia Global, que actualment ha coproduït el film Floquet de Neu, a més de tirar endavant moltes altres produccions pròpies. Malgrat tot, feia temps que no sentia aquesta il·lusió, aquesta motivació per informar-te sobre temes que no et toquen de tan a prop, de gaudir d’un intercanvi de paraules amb un emissor que sap del que parla de manera que sents que allò que estàs escoltant servirà per completar una miqueta més el teu limitat, però sempre ampliable, coneixement de les coses.

El fet d’estar asseguda cara a cara amb el teu interlocutor i escoltar el seu discurs ben elaborat, fa que sentis que estàs aprenent més coses, et desperta la curiositat i l’interès per saber-ne més d’allò que no coneixes tant, en aquest cas el món de les produccions audiovisuals catalanes.

És només una simple entrevista. Ho sé. Però a mi m’ha animat a seguir endavant amb això que estic fent, que és formar-me com a periodista. Ara recordo perquè volia ser periodista, cosa que des de fa molt temps, ja quan era més petita, he desitjat ser-ho. Precisament, el que m’atreu d’aquesta professió és el fet que cada dia aprens una cosa nova. Penso que és una feina que no et limita a un sol camp, que no et limita la ment i el teu dia a dia a un món reduït, sinó que amplia la teva visió de les coses i et fa més tolerant. El que m’agrada és la possibilitat de conèixer noves realitats, vides diferents, àmbits que no són en els que tu et mous, i poder transmetre-ho al públic. Crec que això t’enriqueix com a persona.

Després de realitzar aquella entrevista em vaig sentir satisfeta amb mi mateixa, il·lusionada per això que estic fent, que de moment es realitzar un reportatge que ens han demanat a una de les assignatures de la carrera. I, sobretot, amb ganes de sentir-me periodista.

La informació d’agència és útil però s’ha de contrastar

El professor Xabier Arkotxa reflexiona entorn la credibilitat de les agències de comunicació

“Quina credibilitat li donaríeu a les agències d’informació?”. Amb aquesta pregunta ha iniciat la seva intervenció el periodista i professor de la UAB Xabier Arkotxa. La conferència, que ha tingut lloc a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, anava dirigida als estudiants de periodisme, que escoltaven atentament al professor Arkotxa parlar sobre les agències d’informació.



Logo de l'agència Europa Press

Immediatament després d’haver formulat la qüestió, els primers estudiants s’han pronunciat dient exemples d’agències que no els hi donaven gaire credibilitat. “En informacions de l’agència Europa Press he trobat diverses faltes d’ortografia”, apuntava un futur periodista. El professor Arkotxa s’ha mostrat d’acord i ha reconegut que les faltes ortogràfiques en un text fan que te’l creguis menys. Malgrat això, Arkotxa ha volgut remarcar la utilitat de les agències d’informació perquè fan coses que els mitjans de comunicació no podrien fer, ja que un mitjà no pot tenir corresponsals arreu del món. Les agències van començar a vendre els seus serveis als mitjans de comunicació i el que van fer és repartir-se el món. “L’agència que és de Londres dóna la informació de Londres”, explicava Arkotxa. Això fa que la informació que proporcionen aquestes agències sigui des d’un punt de vista concret. Segons Arkotxa, la credibilitat de les agències llavors queda en entredit.

Conjunt de diaris

El professor ha volgut posar l’exemple de països com Líbia o Iraq, en què reben la informació del seu propi país a través d’agències occidentals. Arkotxa ha aprofitat llavors per preguntar als estudiants què farien si els arribés la informació d’una agència que l’enfoqués des del seu punt de vista. La sala ha quedat en complet silenci, sense resposta a la pregunta que estava a l’aire esperant a ser contestada. Per això, Arkotxa ha respost: “No muntaríeu una agència de premsa? Jo sí”.

En aquesta línia ha seguit el seu discurs el professor Arkotxa, passant a parlar dels interessos econòmics que tenen aquestes agències d’informació. Segons el professor, les agències de notícies no són totalment fiables precisament per aquests interessos. “La informació d’agència és molt bona i útil, però l’hem de contrastar”, afirmava rotundament Arkotxa. El professor explicava que les agències de notícies donen material al periodista que d’una altra manera no hi podria arribar. “Però les rutines ens porten a confiar en fonts de manera determinada, i no ha de ser així perquè la informació d’agència també s’ha de verificar”, ha conclòs Arkotxa.

Més que una professió

Arturo Pérez-Reverte

Territorio comanche pot semblar, a primer cop d’ull, un relat d’aventures bèl·liques fruit de la imaginació del seu autor. Però res més allunyat de la realitat, en aquest llibre s’hi relaten les experiències del seu autor, Arturo Pérez-Reverte, dins de diferents guerres. Pérez-Reverte va treballar durant molts anys com a corresponsal de guerra, abans d’escriure novel·les d’èxit com La tabla de Flandes.

 Aquest llibre mostra la crueltat de la guerra vista des de dins mateix, ja que està narrada per un periodista, i explicada des d’una perspectiva realista, a la vegada que irònica i amb humor.

L’expressió “territorio comanche” que dóna nom al llibre fa referència a aquell territori de les zones en guerra on més val no ficar-hi els peus. En totes les guerres hi és present aquest “territorio comanche”. Quan algú hi està, corre el risc de sortir-ne malparat, tal i com ens diu Pérez-Reverte el «Territorio comanche es allí donde (...) no ves los fusiles, pero los fusiles sí te ven a tí.» Però els periodistes i corresponsals de guerra ho tenen assumit i s’exposen al perill per realitzar la seva tasca. Això demostra que la feina del periodista no és només el treball amb el qual un es guanya la vida, sinó que va més enllà. És una manera de viure; en aquest llibre s’aprecia la idea de que tu no fas de periodista sinó que ets periodista.

Un dels personatges que apareixen en el llibre, Márquez, representa clarament aquesta idea. Ell és un exemple de persona que gaudeix amb l’ofici de periodista. A l’hora de gravar un moment de la guerra, no s’ho pren com una qüestió de feina sinó que és més aviat un repte personal. Per ell és com una necessitat ja que, com s’explica en el llibre, «después le daba igual que la imagen se emitiera o no, porque el suyo era el simple impulso de cazador: lo que necesitaba era tenerlo.»

La feina del corresponsal de guerra és sacrificada i difícil. Per gravar una escena del conflicte en concret, cal ser-hi present en el moment adequat. Però moltes vegades es dóna la Llei de Murphy; aquesta afirma que, quan una cosa va malament, encara n’hi anirà més.

Sembla que en aquest ofici també s’ha de tenir una especial habilitat per intuir els esdeveniments. Quan es vol gravar una escena espectacular, com ara l’explosió d’un pont, el corresponsal no pot saber en quin moment passarà i ha de recórrer al seu instint. A més, no sempre un té la càmera preparada, i aquí és on apareix Murphy. Cal afegir també que tot això s’ha de fer vigilant de no posar en perill la pròpia integritat física.

Resulta curiós la classificació que Pérez-Reverte fa de les maneres de morir en una guerra. Una és el factor sort: quan toca, toca. L’altra és quan un periodista porta poc temps en la guerra i no ha tingut temps d’aprendre els trucs. Com a última possibilitat tenim la llei de probabilitats: al cap d’un cert temps, arriba la teva hora. Aquesta és la més freqüent. Segons el llibre, els periodistes no creuen en la mala sort, sinó en les probabilitats. Aquesta anàlisi que fa l’autor és una manera més que tenim per aprendre de l’experiència d’un corresponsal de guerra veterà.

Un altre aspecte a destacar d’aquest llibre és el fet que un dels personatges és feliç fent de periodista a la guerra. Sembla estrany que en un escenari de misèria i desgràcia, algú pugui sentir alguna cosa que no sigui un sentiment de buidor i tristesa. Aquest és el cas del personatge anteriorment esmentat. Però el que deu sentir aquest personatge és més una qüestió de sentir-se útil i plenament realitzat. És aquest el motiu pel qual una persona podria moure’s en aquest entorn, el fet de sentir que la seva feina té un motiu i que compleix el seu objectiu.

Pérez-Reverte explica les coses de manera molt entenedora, sense ornaments, les explica tal i com són. És per això que llegir el llibre resulta una mica brusc i dur, tot i que també relata algunes coses amb humor. No obstant, fa reflexionar sobre el que són les guerres. Percebem les penúries per les que passen les víctimes civils de la guerra, en aquest cas dels Balcans, però també en la resta de conflictes; a més de fer-nos veure les dificultats amb què es troben els periodistes en els conflictes. Et mostra el món complex que hi ha darrere de cada notícia que els espectadors veiem tranquil·lament asseguts.