dissabte, 31 de desembre del 2011

Llums d'un nou any

La nit de Nadal, el viatger i la seva dona feien balanç de l'any que s'acabava. Mentre sopaven en l'únic restaurant d'un poble dels Pirineus, el viatger es va queixar per una cosa que no li havia sortit tal com ell desitjava.
La dona mirava fixament l'arbre de Nadal que guarnia el restaurant. El viatger es va pensar que ella ja no s'interessava per la conversa i va canviar de tema:
- Són ben bonics els llumets d'aquest arbre- va dir.
- Sí- li va respondre la dona-. Però, si t'hi fixes bé, enmig de tot aquest munt de llumets, n'hi ha un que s'ha fos. Em fa l'efecte que, en lloc de veure les dotzenes de benediccions que han brillat durant aquest any, tu només et fixes en l'únic llumet que no ha il·luminat res.
                                                                                                                               Paulo Coelho: Maktub


Amb aquest fragment del llibre Maktub de Paulo Coelho només vull expressar el meu desig de què tots siguem capaços de veure els molts "llumets" que, malgrat tot, ens han il·luminat durant aquest any que ja s'acaba i de la multitud de "llumets" que resten a l'espera per il·luminar les nostres passes en el transcurs d'aquest nou any que d'aquí res comença.

Bon any 2012 a tothom!

dissabte, 17 de desembre del 2011

Il·lusió per ser periodista

Contemplo el Floquet de Neu animat que apareix en portada a la revista Decine i sento que aquesta publicació és la prova que demostra que ahir vaig fer alguna cosa que realment val la pena. Potser no té molta importància per qualsevol altre que llegeixi aquestes línies, però per mi té molt de valor. Per què dic això? Doncs perquè un cop vaig arribar a casa i vaig reflexionar pausadament sobre el dia viscut, que havia estat prou intens, em notava contenta i animada ja que aquell dia m’havia sentit una periodista de debò. 
El "Floquet de Neu" surt a la  portada de la revista
Font: www.floquetdeneulapelicula.com

No és la primera vegada, ni serà la última, en què he anat a fer una entrevista, sola o amb altres companys. En aquesta ocasió, la entrevista ha sigut a la productora Utopia Global, que actualment ha coproduït el film Floquet de Neu, a més de tirar endavant moltes altres produccions pròpies. Malgrat tot, feia temps que no sentia aquesta il·lusió, aquesta motivació per informar-te sobre temes que no et toquen de tan a prop, de gaudir d’un intercanvi de paraules amb un emissor que sap del que parla de manera que sents que allò que estàs escoltant servirà per completar una miqueta més el teu limitat, però sempre ampliable, coneixement de les coses.

El fet d’estar asseguda cara a cara amb el teu interlocutor i escoltar el seu discurs ben elaborat, fa que sentis que estàs aprenent més coses, et desperta la curiositat i l’interès per saber-ne més d’allò que no coneixes tant, en aquest cas el món de les produccions audiovisuals catalanes.

És només una simple entrevista. Ho sé. Però a mi m’ha animat a seguir endavant amb això que estic fent, que és formar-me com a periodista. Ara recordo perquè volia ser periodista, cosa que des de fa molt temps, ja quan era més petita, he desitjat ser-ho. Precisament, el que m’atreu d’aquesta professió és el fet que cada dia aprens una cosa nova. Penso que és una feina que no et limita a un sol camp, que no et limita la ment i el teu dia a dia a un món reduït, sinó que amplia la teva visió de les coses i et fa més tolerant. El que m’agrada és la possibilitat de conèixer noves realitats, vides diferents, àmbits que no són en els que tu et mous, i poder transmetre-ho al públic. Crec que això t’enriqueix com a persona.

Després de realitzar aquella entrevista em vaig sentir satisfeta amb mi mateixa, il·lusionada per això que estic fent, que de moment es realitzar un reportatge que ens han demanat a una de les assignatures de la carrera. I, sobretot, amb ganes de sentir-me periodista.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Cimera europea a Brussel·les

Àngela Merkel: “Europa no pot parar-se”
Els líders europeus es reuneixen per tractar de superar la crisi de l’Euro


Enmig d’un panorama de crisi econòmica,  la cimera europea que s’ha celebrat el dia 9 de desembre del 2011 a Brussel·les, s’ha presentat com una última oportunitat per a salvar l’euro i recuperar la confiança de la Unió Europea.

Europa es troba en crisi
El dijous de la setmana passada, el president de França, Nicolas Sarkozy, ja va afirmar davant de 5.000 persones i militants del seu partit que s’havia de “refundar” Europa i la Zona Euro per sortir de la crisi que pateix aquest continent. El president francès va apostar per una aliança amb Alemanya per salvar la moneda europea i les seves institucions. “No hi ha una altra opció”, va advertir Sarkozy. La proposta de Nicolas Sarkozy i la cancellera alemanya, Àngela Merkel, passava per reformar el Tractat de Lisboa, en vigor des del 2009, de manera que s’endurís la disciplina fiscal.

Sarkozy i Merkel s'han posat d'acord per rescatar l'euro
Dins el transcurs d’aquests nou dies crítics abans que es celebrés la cimera de l’euro, diferents mandataris europeus es van reunir per parlar sobre la difícil situació que travessa Europa. Merkel va mantenir una reunió amb Sarkozy el dilluns dia 5 al Palau de l’Elisi, a París, de la que en va sortir un acord “històric” per a reformar el tractat europeu en la línia de la convergència econòmica i fiscal amb regles estrictes, com l’aplicació de sancions automàtiques als països que sobrepassin el 3% de dèficit. Aquestes propostes del tàndem Merkozy, com ja l’anomenaven alguns mitjans de comunicació, van ser traslladades per escrit el dimecres 7 al president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, perquè es debatessin a la cimera del dia 9 a Brussel·les. Merkel va defensar el treball conjunt d’Alemanya i França per trobar solucions al problema financer. “Europa no pot parar-se”, va sentenciar Merkel.

En aquesta cimera a Brussel·les, hi havia dipositades totes les esperances per salvar Europa de la crisi de l’euro. La jornada, que va començar dijous al vespre, va durar fins el divendres 9, que va ser el punt àlgid d’aquesta cursa a contrarellotge per treure de l’enfonsament a la Unió Europea (UE). Una situació que ja ha sigut  etiquetada com la més crucial de la història de la UE: “De salvar-se o morir”, deien els experts en un toc alarmista i tràgic. Al finalitzar la cimera, els líders de la UE havien consensuat, després d’una maratoniana sessió de més de nou hores, un pacte de rigor pressupostari i coordinació econòmica a l’Eurozona per a què es restablís la credibilitat del deute públic europeu i s’acabés amb la crisi actual. “Aquest pacte és molt bo per el futur de l’Eurozona”, opinava de manera optimista Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE).

El pacte fiscal pretén rescatar l'euro

Qui ha quedat aïllat d’aquesta reforma de la UE ha sigut el Regne Unit, que ha rebutjat el nou Tractat al no complir els objectius dels britànics. Aquesta era una de les amenaces de divisió de la UE per la que es temia. Finalment, tots els països, inclosos els que generaven certs dubtes, han acceptat la reforma del tractat de la UE. Tot i així, el veto britànic ha impedit traslladar aquests acords a una reforma del Tractat subscrita pels 27 països membres de la UE, així que s’ha acordat incorporar el pacte fiscal a un tractat intergovernamental negociat separadament pels 17 països de la Zona Euro més els altres països que també tinguin interès a sumar-s’hi.

divendres, 4 de novembre del 2011

La informació d’agència és útil però s’ha de contrastar

El professor Xabier Arkotxa reflexiona entorn la credibilitat de les agències de comunicació

“Quina credibilitat li donaríeu a les agències d’informació?”. Amb aquesta pregunta ha iniciat la seva intervenció el periodista i professor de la UAB Xabier Arkotxa. La conferència, que ha tingut lloc a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, anava dirigida als estudiants de periodisme, que escoltaven atentament al professor Arkotxa parlar sobre les agències d’informació.

Logo de l'agència Europa Press
Immediatament després d’haver formulat la qüestió, els primers estudiants s’han pronunciat dient exemples d’agències que no els hi donaven gaire credibilitat. “En informacions de l’agència Europa Press he trobat diverses faltes d’ortografia”, apuntava un futur periodista. El professor Arkotxa s’ha mostrat d’acord i ha reconegut que les faltes ortogràfiques en un text fan que te’l creguis menys. Malgrat això, Arkotxa ha volgut remarcar la utilitat de les agències d’informació perquè fan coses que els mitjans de comunicació no podrien fer, ja que un mitjà no pot tenir corresponsals arreu del món. Les agències van començar a vendre els seus serveis als mitjans de comunicació i el que van fer és repartir-se el món. “L’agència que és de Londres dóna la informació de Londres”, explicava Arkotxa. Això fa que la informació que proporcionen aquestes agències sigui des d’un punt de vista concret. Segons Arkotxa, la credibilitat de les agències llavors queda en entredit.
Conjunt de diaris
El professor ha volgut posar l’exemple de països com Líbia o Iraq, en què reben la informació del seu propi país a través d’agències occidentals. Arkotxa ha aprofitat llavors per preguntar als estudiants què farien si els arribés la informació d’una agència que l’enfoqués des del seu punt de vista. La sala ha quedat en complet silenci, sense resposta a la pregunta que estava a l’aire esperant a ser contestada. Per això, Arkotxa ha respost: “No muntaríeu una agència de premsa? Jo sí”.
En aquesta línia ha seguit el seu discurs el professor Arkotxa, passant a parlar dels interessos econòmics que tenen aquestes agències d’informació. Segons el professor, les agències de notícies no són totalment fiables precisament per aquests interessos. “La informació d’agència és molt bona i útil, però l’hem de contrastar”, afirmava rotundament Arkotxa. El professor explicava que les agències de notícies donen material al periodista que d’una altra manera no hi podria arribar. “Però les rutines ens porten a confiar en fonts de manera determinada, i no ha de ser així perquè la informació d’agència també s’ha de verificar”, ha conclòs Arkotxa.

dilluns, 13 de juny del 2011

Crítica de "Piratas del Caribe 4: en mareas misteriosas"

El Capità Jack Sparrow i l'Angèlica

La factoria Disney ens porta una nova entrega de la saga de pirates més famosa. El nou film es titula Piratas del Caribe: en mareas misteriosas. L’argument de la pel·lícula és senzill, el ja arxiconegut Capità Jack Sparrow s’embarca en una nova aventura, aquesta vegada, a la recerca de la Font de la Joventut. Ho farà acompanyat d’Angèlica, una intrèpida pirata, i els dos formaran part de la tripulació del vaixell del temible Capità Barbanegra. No seran els únics que aniran a la recerca de l’eterna joventut. El Capità Barbossa, un dels personatges que ja apareixia en els tres films anteriors, i una tripulació del rei d’Espanya també tindran interès en arribar fins la Font de la Joventut.

La veritat és que vaig anar a veure aquesta pel·lícula sabent que la història no tindria res a veure amb les anteriors entregues dels pirates de Disney i amb l’advertiment previ que era pitjor que les anteriors. Tot i així, em va sorprendre cap a bé. És cert que és una pel·lícula sense moltes pretensions. Des del punt de vista argumental, la història és senzilla i força previsible. Potser perquè a l’haver vist els films anteriors ja saps de quin peu calcen els guionistes o perquè els recursos argumentals també s’esgoten, veiem que els pocs elements que deixen una mica a l’aire per desvelar-nos-els més endavant són del tot previsibles. Malgrat tot, és una pel·lícula entretinguda i fa passar una bona estona. La pel·lícula dura dues hores i quart però no es fa gens pesada. Consta d’elements d’acció, com ara les lluites amb espases, que sempre són benvinguts per qui va a veure aquests tipus de films; d’algun toc romàntic i d’elements d’humor de la mà de Jack Sparrow, que fa gala del seu peculiar sentit de l’humor que tan bé coneixem tots.

Johnny Depp i Geoffrey Rush interpretant els seus personatges
Pel que fa a les interpretacions dels actors, no cal dir res sobre el gran paper que fa Johnny Depp com a capità Jack Sparrow en tots els films. La novetat la trobem en Penélope Cruz, que es posa en la pell de la coprotagonista, la pirata Angèlica. Sembla un paper fet a mida per Penélope Cruz, ja que fa molt per ella i està una mica en la línia d’algun altre paper recent, en el que interpretava una dona llatina, passional i amb molt de caràcter (vegeu Vicky Cristina Barcelona, de  Woody Allen). Cal dir que Geoffrey Rush, en el paper del Capità Barbossa, fa una molt bona actuació. És un personatge que ja havia aparegut en les altres entregues de la saga i, la veritat, és un encert que hagin tornat a comptar amb ell en aquest nou film.

Una escena de "Piratas del Caribe: en mareas misteriosas"

En definitiva, Piratas del Caribe: en mareas misteriosas és una pel·lícula que està bé dins el seu gènere: pirates fatxendes i pirates malvats, la recerca d’algun objecte de valor, vaixells encantats, sirenes, una bona dosi d’humor i d’acció són els elements que conformen aquest nou film. Fa passar una estona agradable a l’espectador, submergit en l’època dels pirates i les aventures pels set mars. Si vas a veure aquesta pel·lícula, no esperis un film d’aquells imprescindibles per qualsevol amant del cinema però sí un film correcte i entretingut que, d’altra banda, no és això el que esperem de qualsevol pel·lícula?

dimarts, 19 d’abril del 2011

Daniel Sánchez Llibre: "No era lògic que pel bé del Madrid i del Barça hi hagués un aturament de la lliga"

El president de l’Espanyol es troba satisfet amb la decisió de la jutgessa, Nuria Pujol, qui va denegar la petició d’aturament de la lliga

M. Samblás, E. Montané i M. Folguera 


Daniel Sánchez Llibre, accionista majoritari del club català i president del mateix, defensa la igualtat entre clubs de futbol en un panorama en què els majors beneficiats són els dos grans clubs, el Barça i el Reial Madrid. La polèmica entorn el repartiment dels drets televisius per emetre els partits en tancat situa a l'Espanyol i als altres integrants del grup G6 en mig de la cobertura mediàtica.

1. Com valores com a integrant del grup G6 (els equips de futbol que s’oposaven a l’aturament de la lliga) la resolució que ha decidit la jutgessa?
Crec que la jutgessa ha fet el que havia de fer. No era ni usual, ni lògic que pel bé de dos clubs, el Barcelona i el Reial Madrid, hi hagués un aturament de la lliga. Aquest aturament comportava que en comptes d’acabar-se la lliga el dia 24 de maig s’acabés el 10 de juny, això vol dir que els jugadors dels equips que vagin a la UEFA o a la Champions, però principalment els que vagin a la UEFA, tindrien unes vacances d’uns vint-i-cinc dies o trenta com a màxim. Evidentment, això és un fet que afecta al rendiment dels jugadors i en conjunt a tot l’equip, ja siguin entrenador, president o personal mèdic. Per altre banda, tenim l’origen del problema que sorgeix per la polèmica entorn al pagament dels partits. En el nostre país, sempre s’ofereix el partit dels dissabtes en obert i la intenció de molts clubs era que a partir d’ara tots fossin en televisió de cable, és a dir, que la gent hagués de pagar per a veure el partit, com ja ho fan quan es retransmet per Canal + o Gol televisió. El que volen els clubs que estaven a favor de l’aturament és que tots els partits fossin de pagament, així podrien obtenir més beneficis. Evidentment l’Espanyol i els altres equips que integraven el G6 com són el Villareal, Sevilla, Saragossa, Athlètic de Bilbao, etc. també ho volien però d’una manera diferent. El que estàvem demanant és que el repartiment dels 100 milions d’euros o 150 milions d’euros que ofereixen els partits de pagament fos equitatiu. En definitiva, l’únic que buscàvem era la igualtat. Sabem i som conscients que és difícil competir a nivell econòmic amb dos grans equips com són el Barcelona o el Reial Madrid, però no és just que la gran part dels ingressos vagin cap a aquests dos equips mentre que el que resta, que és menys de la meitat dels beneficis, vagin destinats als equips de classe mitjana, com són l’Espanyol, el Sevilla, el Villareal, etc. Aquest és el verdader motiu pel qual uns quants equips, entre ells el meu, l’Espanyol, es van oposar a l’aturament.

2. Les peticions que feia la Lliga de Futbol Professional eren factibles a curt termini?
La lliga volia que aquest partit que era en obert fos tancat, però no era la lliga en sí, perquè la lliga són 42 clubs, vint de primera i vint-i-dos de segona, i la verdadera injustícia està en què els diferents clubs, sobretot els de segona divisió, no cobrin el que es mereixen. Cadascú mira per casa seva i és normal, però el que no pot ser és que tot es decideixi entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid. Segons el meu criteri, les peticions no eren factibles bàsicament perquè afavorien una desigualtat clara entorn aquests dos equips i els altres que també disputen aquesta lliga. Mentre que el Reial Madrid o el Barcelona cobren entorn 100 milions d’euros, equips com l’Espanyol o el Villareal ens hem de conformar amb 25 o 30 milions d’euros, per no parlar ja del que cobren a segona que s’han de conformar amb 10 milions d’euros o com a màxim 12 milions. L’estratègia del Madrid i del Barça és clara, pretenen que amb el pagament per veure els partits, els beneficis a l’hora de repartir siguin majors, aleshores ells aconsegueixen molts més diners dels que ja aconseguien fins ara.

3. Aleshores no estàs d’acord amb el repartiment dels drets televisius actuals?
No, perquè és una aberració que hi hagi tanta diferència. Estic d’acord amb què Barça i Madrid cobrin més perquè també són els que tenen més audiència, amb el que no estic d’acord és que la diferència sigui tant gran, no pot ser que per una part que cobri un club per exemple de la nostre altura, el Barça cobri 10 vegades més. La diferència hauria de ser més petita, d’aquesta manera la lliga ja no estaria adulterada com ho està. Sempre he dit que fins que no arribi una llei que decreti un repartiment equitatiu dels drets televisius, aquesta guerra entre equips professionals de futbol per aconseguir beneficis mai acabarà. Personalment, crec que ens aniria millor si el sistema fos el mateix que té Alemanya, França o Itàlia, on el repartiment dels drets televisius és igual per a tots els equips independentment de la posició que ocupis en la lliga. La diferència, que és poca, es troba en si ocupes llocs de primera divisió o llocs de segona. Esperem doncs, que el govern actuï i faci una llei que obligui a què el repartiment dels drets televisius aquí sigui el mateix que a la resta d’Europa. Tot i que haig de dir que a l’Espanyol no li importaria que les emissions fossin en tancat si l’equip en sortís clarament beneficiat. És egoista ho sé, però en aquest món tothom mira pel seu propi bé.

4. Com hagués afectat al teu club, és a dir, a l’Espanyol, aquest aturament?
Només hagués afectat al rendiment dels jugadors. Hauria sigut una broma de mal gust per ells tenir poques vacances. Si la jutgessa hagués aprovat la petició de la Lliga professional de Futbol, l’Espanyol hagués jugat igual aquell diumenge de lliga. El problema és purament econòmic i això a la llarga ens pot afectar per temes de fitxatges, infraestructures o en el pagament de les retribucions als jugadors i als altres membres de l’equip.

5. Així doncs, creus que tal i com està establert el repartiment econòmic dels drets televisius o el de les quinieles, es va consolidant una lliga totalment dual, és a dir, Barça/Madrid?
Com no millori la situació sí, perquè tots els clubs tenim contracte amb la Lliga fins el 2015 i jo sempre he dit que la lliga està venuda fins aleshores, perquè el repartiment es fa com aquests dos clubs volen i quan sigui hora de renovar per cinc anys més, estic segur que també defensaran la seva posició com fins ara. És molt trist dir que entre el 2011 i el 2020, en el cas que tornem a renovar tots, els únics campions seran el Barça i el Madrid. Si ens hi fixem sempre sol passar el mateix, el tercer classificat de la lliga sol quedar entre 20-30 i fins i tot 40 punts de diferència respecte els dos primers classificats que sempre són els mateixos, el Madrid i el Barça, i això provoca que el futbol perdi tot el seu encant com a esport.

6. Per què creus que aquests equips cobren molt més que altres equips de la lliga que juguen a la mateixa categoria?
Està clar, a part de que generen molta més audiència perquè són els països de les dues capitals per excel·lència, Madrid a Espanya i Barcelona a Catalunya, perquè tenen un pressupost que no s’acosta ni s’acostarà mai als altres equips. Pensa que Reial Madrid i Barça són dos dels tres equips que es financen en major part gràcies als beneficis dels socis, si això li sumes el repartiment desigual, la polèmica està servida. Els altres clubs com l’Espanyol o el Sevilla són societats anònimes que es mouen per accions. Nosaltres i els altres equips no podem lluitar contra aquests dos clubs, que poden arribar a cobrar 150 milions d’euros només de drets televisius, en definitiva, no podem lluitar contra la seva audiència ni contra el seu protagonisme mundial.
"S’ha de reconèixer que el Barça és superior a l’Espanyol; això no vol dir que accepti la discriminació que patim entre els mitjans públics que paguem entre tots"

7. Entorn aquest protagonisme que esmentaves abans, creus que l’Espanyol com a club català que és, té poc protagonisme dins dels mitjans de comunicació catalans en comparació amb el Barça?
Sí, lògicament en tenim poc comparat amb el Futbol Club Barcelona. És molt trist que els aficionats de l’Espanyol que s’estimen aquest club hagin de comprar un diari esportiu de Madrid com és l’As per assabentar-se del que passa al club abans que un diari català com el Mundo Deportivo o l’Esport simplement perquè en aquests dos últims ocupem tan sols dues planes i s’hi ofereix poca informació. També haig de dir però, que ja estem acostumats a aquesta situació i que tot i que no ens agradi i realment ens sentim discriminats, no hi podem fer res perquè són empreses privades que viuen de la venda i està clar que entre el Barça i l’Espanyol, el Barça ven més, i en aquest aspecte l’Espanyol importa poc als mitjans de comunicació, però som valents, som forts i aguantem el que faci falta. Amb el que sí que no estic gens d’acord és que TV3 estigui al servei del Barça. Diuen que TV3 és la nostra i nosaltres com a club català ens mereixem també cert protagonisme en aquesta cadena. El mateix puc dir també de Catalunya Ràdio. A vegades és com si els mitjans de comunicació oblidessin que nosaltres també som un equip català.

8. Creus que aquest escàs protagonisme mediàtic ve donat per l’excel·lent màrqueting que ha fet el Barça per a promocionar-se com a club?
Haig de reconèixer que el màrqueting que han fet, sobretot després d’haver guanyat les sis copes, és d’admirar, però el seu protagonisme ja ve des de fa temps, es remunta a 50 anys enrere. El mateix passa amb el Reial Madrid que té una història de glories centenària. L’Espanyol ha lluitat per a fer història, no ho ha aconseguit tantes vegades com aquests dos equips, però seguim lluitant i mai ho deixarem de fer. S’ha de reconèixer que el Barça és superior a l’Espanyol; això no vol dir que accepti la discriminació que patim entre els mitjans públics que paguem entre tots. Per a mi els dos equips es mereixen el mateix protagonisme dins dels mitjans de comunicació.

9. Amb l’entrada del nou president del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, s’han normalitzat les relacions entre l’Espanyol i el Barça?
Sí, amb el senyor Sandro Rosell, tenim una bona amistat per sort, perquè com molta gent sap, quan hi havia Joan Laporta, jo no trepitjava el Camp Nou. Només hi vaig anar un cop i vaig dir que mai més hi tornaria a anar perquè el senyor Laporta em va enganyar. Sóc conscient que vaig donar una mala imatge de mi mateix i de l’entitat, que no se sentia representada en aquells partits, però ara puc dir que les relacions entre el Barça i l’Espanyol són molt cordials i amb el Sandro Rosell també, perquè és una gran persona.

10. En relació amb la pregunta anterior, ens podries desvelar els motius de les discrepàncies amb l’ex president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta?
Sí, la qüestió és que em va enganyar amb un fitxatge, amb el de Saviola concretament. Jo el tenia fitxat l’any 2003, ja ho tenia pactat amb el seu representant, i un cop ja estava tot gairebé enllestit, en Joan Laporta en comptes de vendre’l a l’Espanyol va creure més oportú cedir-lo al Sevilla. Lògicament ens vam sentir enganyats i li vaig dir que mentre ell fos president, les relacions entre Espanyol i Barça s’havien trencat. És una persona que jo crec que fora del futbol deu ser una persona normal, però dintre del futbol jo el considerava massa fanàtic per a ser president d’un club com el Barça. Un president sempre ha de saber guardar les formes per molt que s’estimi el seu equip. Ara per ara, no li nego la paraula, va ser en aquell moment que les dues institucions no tenien bones relacions però ara, tot i que no el considero amic, sí que és un conegut.

11. Esportivament aquest any està sent magnífic per a l’Espanyol. Quina és la meta fixada per a finals de temporada?
L’objectiu nostre és entrar en llocs de Europa League que és el que era abans la UEFA. Actualment estem a quatre punts del rival que hi ha al davant, que és l’Athletic de Madrid, i lluitarem per a posar-nos per davant i arribar a Europa. Lògicament, ens agradaria arribar a la Champions però aquesta ja té dos llocs reservats, un pel Barça i l’altre pel Madrid, i després els altres dos llocs se’ls acostumen a disputar València, Villareal i Sevilla, que s’ha de reconèixer que ho han fet millor que nosaltres i per aquest motiu estan més amunt.
"Si Raúl Tamudo hagués sigut d’una altra forma o jo hagués sigut d’una altra manera, segur que ens haguéssim pogut entendre"
12. L’adéu de la temporada passada de Raúl Tamudo no va ser gaire satisfactori tenint en compte la rellevància que tenia el jugador en el club, tan esportivament com anímicament. Ens podries dir quins van ser els motius reals de la seva marxa?
S’ha especulat molt amb aquest tema, i m’agradaria deixar clar que a Raúl Tamudo no el vàrem fer fora de l’Espanyol. Raúl Tamudo va acabar el contracte amb nosaltres i després a l’hora de renovar no ens vam entendre i va marxar. Si Raúl Tamudo hagués sigut d’una altra forma o, possiblement, jo hagués sigut d’una altra manera, segur que ens haguéssim pogut entendre, però ell tampoc va mostrar cap interès de voler seguir amb l’Espanyol i a nosaltres tampoc ens interessava que seguís. Així doncs, no ens interessava la renovació per certes circumstàncies que no puc dir. El que sí que puc dir és que si ell no va renovar és perquè no li interessava i si nosaltres no ens vam preocupar per fer-ho és que tampoc ens interessava.
"Hauré de dir adéu a l’Espanyol com a president però no com a seguidor, perquè tota la vida seré de l’Espanyol"
13. Es comenta molt el seu adéu com a president de l’Espanyol. Realment Daniel Sánchez Llibre deixarà l’Espanyol?
El club, al ser una societat anònima, viu dels accionistes. Jo tinc el tant per cent més alt, així doncs en sóc el màxim accionista i en conseqüència jugo un paper important en la supervivència d’aquest club. Deixant aquests aspectes a part, tinc uns compromisos financers amb el club i fins que no els enllesteixi no abandonaré la presidència. Quan ho faci buscaré algú de la meva completa confiança perquè cuidi del meu equip i de la meva família. Dic la meva família perquè amb el crèdit que va demanar l’Espanyol fa un temps, jo i la meva família som els principals avals, així doncs el meu substitut ha de vetllar pels interessos dels club i també pels de la meva família. Quan tot això estigui solucionat, per anys, perquè també em vaig fent gran, hauré de dir adéu a l’Espanyol com a president però no com a seguidor, perquè tota la vida seré de l’Espanyol.

14. Una pregunta anecdòtica; què en penses del teu personatge al programa de TV3 Crackòvia?
Molt simpàtic el personatge en sí, a part, l’actor que m’imita és íntim amic meu i a més a més és de l’Espanyol. Molt graciós i amè. Ens pinten als de l’espanyol molt simpàtics però un pèl tontos. Haig de dir però, que no segueixo massa aquest programa per qüestions laborals però m’agrada perquè s’ha de reconèixer que ho fan bé i no ofenen, que és el més important. A mi mentre no m’ofenguin, les imitacions sempre seran benvingudes.

15. Qui creus que guanyarà la lliga aquest any, Barça o Madrid?
En aquest moment, si haig de fer una aposta, apostaria pel Barça, no vull enganyar. Crec però que tot depèn del resultat que es doni al Madrid-Barça al Bernabéu. No serà un partit decisiu però sí important, perquè al Madrid li espera un final de lliga complicat entre Sevilla, Athletic de Madrid, Athletic de Bilbao; i al Barça el mateix amb Villareal ja que no serà un partit fàcil tenint en compte a més que té força baixes. De totes maneres aposto pel Barça perquè es porten cinc punts, no per a res més. Si anés davant el Madrid apostaria pel Madrid.


dimecres, 2 de març del 2011

África desde dentro


Libro: Viaje al desierto
Autor: Javier Nart
Ediciones Martínez Roca, 2000

Portada del libro


África es un continente de contrastes. África tiene una vertiente oscura, en la que abunda la miseria y la corrupción. Sin embargo, la calidez de su gente, sus paisajes, su desierto, hacen que vuelvas una y otra vez. Y sino que se lo digan a Javier Nart, autor del libro Viaje al desierto. Tal y como él dice, «el desierto es una amante que te maltrata y de la que no puedes prescindir una vez la has conocido». Nart es abogado, pero ante todo es un apasionado viajero, amante y profundo conocedor del Sahara. En Viaje al desierto, Nart relata sus vivencias en el África sahariana, desde Kano hasta El Cairo.



Javier Nart
En esta aventura por el desierto, el lector puede adentrarse en la inmensidad de un continente, aún bastante desconocido para mucha gente, como es África. A través de los ojos de Nart podemos estar un poco más cerca de esta realidad que hoy en día nos es ajena, aunque no lo creamos. Javier Nart se implicó en el Frente de Liberación Nacional del Chad hace ya 30 años. Sigue manteniendo un vínculo especial con África, lo ha recorrido con su propio pie y es por eso que conoce este continente, lo analiza y opina desde dentro, no desde la teoría de los libros. Así lo cuenta él mismo: « Mi África no es la de los congresos y despachos. La de las tesis doctorales y citas cultistas. (…) Es el África que recorro llevando el polvo en la ropa. El sudor en la piel. Y la pasión en el alma.»


A raíz de la lectura, podemos descubrir la hospitalidad de la gente africana, de los habitantes de la zona, cosa que no es tan frecuente en nuestra sociedad actual. «La felicidad es la adecuación de cada cual a sus propias limitaciones.» Esta definición de felicidad que aparece en la lectura resulta muy adecuada en este caso. Los habitantes del desierto ofrecen al viajero lo que tienen, para ser más exactos, lo poco que tienen; o eso es lo que le ocurre a Javier Nart. Todo esto nos lleva a pensar que, aunque la vida en el desierto africano es dura, sus habitantes saben adaptarse a las circunstancias de modo que llegan a ser felices, contrariamente a nosotros, que tenemos mucho más que ellos pero tampoco nos conformamos.



Javier Nart en uno de sus viajes
«El África de sus gentes. No de sus dirigentes», nos dice el autor del libro. Esta frase refleja muy bien el hecho de que, en África, la calidez de la gente es directamente proporcional a la corrupción de sus gobiernos. Éste es el mayor problema del continente. Las experiencias con la ineficaz Administración, las dificultades al pasar por las aduanas, los encuentros con funcionarios y militares corruptos y los eternos y extenuantes trámites con la burocracia son el pan de cada día para Nart y para el viajero en general.


En el libro se trata la problemática que afecta a África, en la que unas élites acomodadas ejercen su poder de forma corrupta. Vemos que debido a la mala gestión de estas élites, la productividad de la zona es poca, lo que conlleva un pobre desarrollo económico. Actualmente, la explicación que tenemos para este hecho es que las materias primeras que exporta el continente africano valen poco y, en cambio, los productos industriales importados tienen un valor más alto. Sin embargo, esto no es del todo cierto. Según Nart, los gobiernos africanos «vivieron en el presente, con los ojos en el pasado». Esta frase viene a decirnos que el pueblo africano está estancado en unos valores y costumbres anclados en el pasado que no tienen cabida en la sociedad global de hoy en día.


El mayor logro de este libro es que transporta al lector al continente africano sin la necesidad de pisarlo siquiera. Acomodados en el calor de nuestro hogar, podemos descubrir las condiciones de vida extremas en las que viven otros habitantes del planeta, en este caso los del desierto sahariano. La lectura nos puede ser útil como guía para viajar por el desierto africano, ya que nos muestra la ruta seguida por su autor y los sitios que uno no debe perderse al visitar el norte de África. Constituye un aliento para adentrarnos a la aventura, a descubrir nuevas realidades, a convivir con las personas, a deleitarnos con los parajes africanos; todo esto sin olvidar que los problemas también están ahí, en África, aguardando a ser solucionados.




Una web relacionada con el tema: http://www.solidaridadenchad.org/